TRAJECTORIA

Núria Garcia Caldés fa la seva primera exposició l’any 1989 a la Sala Villarroel de Barcelona, i en continua fent a llocs tan distants com Copenhaguen i Oslo. També és escriptora, i té uns quants premis en el seu historial de relats, i en la seva activitat paral·lela sobre realitat virtual. És, doncs, una persona polifacètica, incansable, brillant, i sobretot creativa. La seva obra té molta personalitat, una qualitat rara de trobar en un autor, perquè les obres que veiem a les galeries són per norma general una trista repetició de llenguatges perseguint-se els uns als altres en pur mimetisme estètic establert. El que la Núria pinta, fora d’un temps primer barroc i abstracte, és essencialment una pintura figurativa. Els seus temes reals són, però, irreals. Ella fa gossos, cares, dones o àngels igual que pinta els avions, els cotxes o els barrets. I tots els ofereix dolços, refinats, solitaris, sensibles, i fins i tot divertits. No perquè ella sigui una dona romàntica o suau, que no ho és, sinó perquè per mirar el que vol deixar sobre el paper utilitza els seus ulls més nets, la mirada que guarda per als amics. Sense por, ella, tan sòlida, d’una peça, intel·ligent i contundent, ens ofereix un món sense malícia.
La Núria és de la mena d’artista que per expressar-se mira endins. No és una cronista del que passa, és una cronista del que li passa i les figures amb què ens regala, fora de context, en un entorn neutre, sense referències, pensant, sentint, vulnerables també, tendres, ens les fa tan atractives que voldríem que es quedessin amb nosaltres i ens ajudessin a netejar, a guardar l’essencial.
Imagino que li queden encara molts éssers misteriosos i callats per donar-nos. Jo els espero i me’ls estimo ja.
TERESA MENERO
març 2002